Francina-Aina Pellicona,
Francisca de Son Demés,
voltros les passàreu més
que es soldats de Tarragona.

Sa darrera, i he acabat,
no m’en sentireu dir pus.
Un pam i mig de caluix,
per ses que anit han ballat.

El diumenge, vaig tenir
raons amb s’enamorada:
d’es costat li vaig fugir
i la vaig deixar picada.
De lo que li demanava
no m’ho va voler accedir.
No era defora encara
com ja me’n vaig penedir.
El dilluns, ben dematí,
ja vaig passar per ca-seva.
Vaig dir: -Senyor, quina pena,
tant per ella com per mi,
si no se torna afegir
aquesta forta cadena!
El dimarts, ja em pensava
trabucar s’enteniment,
i de ca-meva la gent
que de mi queixosa estava
com veien que no tastava
res, ni prenia aliment.
Es mal d’enamorament
era que a mi em fatigava.
El dimecres, tot lo dia,
en s’amor estava pensant.
Mirava, de tant en tant,
es sol si ja se ponia,
a veure si me durien
noves de vós, diamant.
El dijous, me’n vaig anar
a guaitar a lo seu cantó
per porer sentir s’amor,
i ella no va parlar.
De sullà me’n vaig anar
amb una grossa tristor.
El divendres, vaig sentir
minvar un poc la pena mia,
considerant vida mia,
si vós pensàveu en mi.
El dissabte, al cap darrer,
a veure-la vaig anar,
i la bona sort volgué
que guerrer hi vaig trobar
i ella el va fer aixecar.
Cara de sol vertader,
jo pens que m’hi miraré,
a tornar-me baraiar!