A una casa hi ha tres fiis:
es major se va embarcar
i no el varen veure pus;
es segon se va menjar
les coses que li donaven,
i es més petit sempre jeia
i mai del món se movia.
Un fogó encès a la casa; el fill major és el fum; el segon, el foc; el petit, la cendra.

De lluny lo veuen lluir
an el dimoni malvat
amb una ànima a’s costat
que ell la vol posseir.
-Diguès, dimoni, diguès,
tu qui saps la vida seva;
l’ànima, per a ser teva,
¿quin gros pecat ha comès?
-Com a l’altre món estava,
no feia sinó pecar
i contra de Vós jurar;
passa dreta no donava.
-Miquel, porta la balança
i pesarem lo procés;
si es de l’àngel pesen més,
tendrem bona confiança.
-¿Que ho veis, Mare i Senyora,
com pesen més los pecats?
No us faceu defensadora
de pecadors tan ingrats!
-¿No basten les meves manyes
per una ànima salvar?
Nou mesos vos vaig portar,
Fillet meu, dins mes entranyes!
-Vés, ànima venturosa,
a mu Mare a dar favors,
que si per ella no fos,
no series tan ditxosa.
-Per una salve gallarda
que em resaves cada dia,
tenies per companyia
Déu i l’àngel de la guarda.

Tu te devies pensar,
per haver estada comare,
que duries es compare
damunt es call de sa mà.