En es Rafal Nou no hi ha
gent com devers Caimari:
lleven es pa de s’armari
perque no puguen menjar.

Es frare vei de Sa Costa
es ca de bou ha amollat.
¿Sabeu a on s’és posat?
A damunt s’esquena nostra.

La planc, pobra joveneta,
l’enuig que degué tenir,
quan son pare li va dir:
-¿A on tens sa cadeneta?
-Mon pare, jo l’he perduda
per s’Olivar d’es Cocons.
Corrent darrere es voltons,
solament no m’he temuda.
Mon pare, vos ho vull dir,
perque trob que vos importa:
jo, p’es forat de sa porta,
l’he donada a un fadrí.
Un fdarí la du lligada
i anit ha de venir.
(Verge del cel coronada,
li poreu sortir a camí!)
En voler poreu tenir
sa mortaia preparada
i sa tomba destapada
per enterrar-m’hi a mi.
A l’instant, veureu mumare
endolada, per aquí,
i llavonses poreu dir
si m’he morta enamorada.
I la gent dirà de mi:
-N’és morta la joveneta
que ha donat sa cadeneta,
per sa porta, a un fadrí!