L’amo sempre atropellava:
-Hala, hala, jornalers!-
I si no era p’es doblers,
mal aire em faç, si segava.

Un pueter se’n va vespre
per fer una singlada més.
Qui festeja i té guerrers,
ja no pot honrar la festa.

Don Juan i don Ramon tornaven de la caçada,
i com sortien del camp, l’afinaren de llançades.
Don Juan romangué mort, don Ramon poc li faltava.
I sa mare el veu venir que, a la finestra, guaitava.
Veu que cui roses i flors per curar les seves llagues.
-¿Què heu tengut, mon fill Ramon? La color vos és mudada!
-Mumare, sainat me som i la sainia me raja.
-Maleït sigui el barber qui la sainia us ha dada!
-Mumare, no us enfadeu, que és la darrera vegada.
Que entre jo i el cavall, portam vint-i-nou llançades.
Ell tot sol en porta nou, jo duc totes les que falten.
Jo moriré a mitja nit i el cavall a trenca d’aub.
Primer enterrau el cavall a un racó de l’establa,
i a mi m’enterrareu el convent de Santa Clara.
Damunt mi, hi posareu el meu escut i les armes.
La gent que ho veurà dirà: -Pobra de la seva mare!
Els dos fillets que ha tenguts se són morts a la caçada!