A Merola per enguany
no n’hi segaran trentena,
a Garonda, corantena,
i a Son Boscana tot l’any.

El Rei va fer unes crides, corolai corolai lai lai,
unes crides ha fet fer, corolai corolai lai lai,
que tots, tots los guilants homos corolai colorai lai lai,
a la guerra n’han d’aner, corolai corolai lai lai.
Jo tenc la muller jove, ¿ambe qui la deixaré?
Bé. La deixaré a mumare, que la gordarà molt bé.
Si vol treure aigueta fresca, a mumare li diré
que un bell poalet li ocmpri, a casa de l’argenter,
que d’estopa blanca i fina una corda faci fer
i corriola de plata, tot per la meva muller.-
Mes, quan ell anà a la guerra, la sogra res d’això fé.
I la va fer porquerola, adesar cuina i gerrer.
Ella, tot cantant, plorava: -Ai! ¿Per què el marit no vé?
Oh, si ves que porquerola ha tornat la son muller!-
Un dia que els porquers guardva, la trobà el cavaller.
-Qui t’ha feta porquerola!- li demana el cavaller.
-¿Què vols que faci a mumare que t’ha tractat malament?-
I ella contesta gojosa: -El perdó qu emana Déu!-

De Son Odre a S’Estorell
jo no hi planyia es camí
per veure aquell xerafí
que valia més per mi
que es terme de Marratxí,
que Son Coc i Son Verí,
Son Sales de Marratxí,
Barcelona i es Castell.
Si fos estat coronell
o comandant de vaixell,
sa sang i sa meva pell
tenia per donar-lí.