Quan jo mir aquests aucells
que corren per sa llaurada,
sempre pens en aquell temps,
garrida, que et festejava.
No bebia ni menjava
i tu no em planyies gens.
I ventura que tu tens
que vàrem esser parents
i no em va voler ta mare!
Jo no t’haguera deixada
fins i tant fosses estada
per l’església publicada,
garrida, per tots es vents!

Al•lotes, coïu arreu,
que ets aucells mos fan la guerra:
Ses que ara deixau per terra,
d’estiu les enyorareu.

Si la justici’ jo fos,
les dames castigaria:
primer la qui portaria
merinyac o estufadors.