Es dissabtes les veureu
totes envermeionades,
amb ses colors manllevades,
fadrines arreu arreu.
Es tord se’n va an es xibiu
perque no veu s’enviscada.
I vós, roseta encarnada,
amb sa primera vegada
que vénc aquí, ja dormiu.
Dins can Gotleu me deixares
que no poria plorar;
et vaig dar sa mà a besar,
fii meu, i tu te n’anares.