Jo m’aixec dematinet, dematinet, punta d’auba;
pos la sella an el cavall i la pistola a la banda.
Ja me’n vaig a passejar per una cota solana;
vaig encontrar un amic, un amic de confiança.
-Amic meu, ¿no me diríeu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo us ho diré: per la vostra enamorada.
-Senyor, ¿com pot esser això? Fa un quart que l’he deixada!-
Gir el cavall en redó, de cap a l’enamorada.
Quan entr en el seu carrer, veig la porta mig tancada;
el baül forrat de dol, la casa que tristejava.
Me’n puig per l’escala amunt, com si hagués estat de casa.
Quan vaig esser al replà, la vaig veure esmortaiada,
cosida i enflocada, a nivell de soterrar.
M’agenoi a los seus peus, perdó li vaig demanar.
M’ha pegada l’enyorança.
Partesc com un ca llebrer. S’és morta l’enamorada,
ai de mi, com ho faré! El meu cor amb tal maganya
d’aquell dia romangué, que, antes d’esser enterrada,
jo també, me moriré. És morta l’enamorada,
jo a s’enterro no hi ’niré;
portau-me an el fossar, enterrau-me a mi també.

Com veig que per mi la fruita
no acaba de madurar...!
Voldria, per no penar,
bona amor, me’n ‘guésseu duita.

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos que canten la cançó.
La dona està en finestra que escolta la cançó.
Los presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, estant dins la presó
sense menjar ni beure sinó una volta al jorn?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma filla Margalida, ¿quin do vols que jo et do?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma filla Margalida, això no ho faré, no.
-Dels presos que allà canten, digau: ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaré a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no pengeu l’aimador.
-Ai, filla Margalida, ¿quin és ton animador?
-El de la roba blava, que té el cabei tan ros!
-Ai, filla Margalida, serà el primer de tots.
-Ai, pare, lo meu pare, a mi penjau-me i tot!
A cada part de la forca, posau-hi un ram de flors,
perquè la gent que passa senta la bona olor
i diga un parenostro per l’ànima de tots.