Amor –deia-, no voldria
que em donàsseu mai guerrer,
que el meu cor esclataria
si en ves un que qualque dia
regàs aquest claveller.

Si tu vols esser s’aiguera
d’es segadors que hi ha aquí,
hauràs d’arribar a tenir,
de tant anar i venir,
sa cameta falaguera.

A la vorera de mar està la Infanta polida.
Moros anaren allà i la varen fer cativa.
Quan los moros la trobaren i la veren tan garrida,
pensaren d’enviar-lè a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, vos entreg una cativa.
-Que la se’n tornin els moros, que la trob massa garrida,
i llavò, si el Rei la ves, d’ella s’enamoraria;
la voldria per esposa i jo esclava d’ell seria.-
Aquí respon una esclava, esclava que la servia:
-No hàgeu por, noble Senyora, de si ella és molt garrida.
Mandau-li rentar los panyos en les aigos de marina.
Es sol cremarà sa cara en venir devers migdia.-
Hi consent la Reina mora; renta de nit i de dia,
i, amb tantes soleiades, tenia la pell més fina.
Mentres rentava los panyos en les aigos de marina,
començava a clarejar, sent petjades i se gira.
i n’afina un cavaller qui el cavall blanco traía.
-Déu vos guard, la Moretona, ¿gustau de ma companyia?
-Que Déu vos guardi, bon Comte, que Déu vos doni bon dia!
-¿Voleu-me dir com sabeu o us pensau que Comte sia?
¿És que ho heu sentit a dir o és que abans ja me coneixíeu?
-Com jo estava amb los meus pares, altres Comtes coneixia;
ells eren així com vós i usaven de cortesia.
-Si gustau de venir amb mi, de bon gat vos n’enduria
a la banda de la mar, ben lluny d’aquesta marina.
-Si pogués ,bon cavaller, jo vos acompanyaria;
enperò si vénc amb vós, d’aquests panyos, ¿què en faria?
-Els que sien d’or i argent dalt la sella els estendria,
sosl que tenguésseu bon sereu el temps que amb mi vos duria.-
Caminaren nou jornals i paraula no se diuen;
caminaren altres nou i l’esclava se rissia. (sic)
-¿I de què reis, Moretona? ¿i de què reis, amor mia?
¿Qué vos ne reis del cavall, o del cavaller qui el guia?
-Jo no ric, no, del cavall, o del cavaller qui el guia;
però ric de veure Espanya que n’ès la pàtria mia.
-¿D’Espanya n’és la Moreta? ¿d’Espanya és l’amor mia?
Si Espanya és la pàtria vostra, també n’és la pàtria mia.
-No me digueu més Moreta, que jo som Rosa-florida.
Som filla del Rei don Carlos i de dona Celestina.
-Jo som el seu fill major, vós la filla més petita;
a mi em diuen don Juan; vós sou germaneta mia!
-¿Què me daríeu, mumare, si vos duia vostra filla?
-Mil ducats si jo la veia, i altres tants si era fadrina.
-Donau-me los mil ducats, que vos duc la vostra filla.
Llavò ella vos dirà si encara és o no fadrina.
Si ella vos diu que sí, altres tants ne guanyaria.
-Sí, mumare, que ho som, com l’hora que em despedíreu;
la corona de les verges en el cap la duc cenyida.