A Ca’s Concos vaig anar
per rallar amb una persona;
vaig quedar mut una estona
quan vaig sentir motejar
que havien de combregar
N’Antonina Rosseiona.
Quan jo vaig sentir tocar
sa campaneta petita:
-Ai!, Senyor, quina visita
que N’Antonina tendrà!-
Quan jo vaig sentir tocar
sa campana i es colís,
es colís sonava allà
i encara com qui el sentís.
Que de trist va essre aquell dia;
que de trist va esser per mi,
com me varen venir a dir
que s’al•lota se moria!
Vaig acabar s’alegria;
no n’he tornada tenir.
Més pena em fé sa mareta
l’hora que vaig arribar,
que em va dir:-Sebastià,
ja és morta sa meva amor,
i ara no hi tenc cap feina.
Se va morir en diumenge
quan sortien d’es sermó.

Ja vénen es mariners,
però no duen llampugues,
més que dues de menudes.
És senyal que hi ha poc peix.

A Madrid hi ha una dama qui ha fets els nou-cents anys
i totes les véies reien i les véies reien tant!
S’empolaina i se pentina com una noia a quinze anys;
s’ensabona bé la cara i se mira en el mirai.
I com surt a la finestra, veu passar un estudiant.
-Estudiant, si em volies, te faria un ric marxant.
Tenc una guarda d’auveies qui pel camp van pasturant.
També tenc les sales plenes de la collita d’enguany.-
Ja se’n va a ca el notari i allà testament ne fa;
el notari de la véia només tenia un queixal.
Com surten de ca el notari, cap a l’esglèsia se’n van,
l’acompanyament darrere amb la música sonant.
El dilluns feren les noces i el dimarts feren el ball,
i el dimecres cau malalta i el dijous l’enterro li fan.
L’estudiant va darrere amb un fabiol sonant.
Amb els diners de la véia en troba una de quinze anys!