Un coní n’és perseguit
com una al•lota garrida.
Tothom li cerca sa vida
tant si és gran com si és petit.

Ses penyes de Lluc-Amet
són ses més alte sdel món,
i, de tan altes que són,
va caure En Mquel Mutet.
De dos-cents cinquanta pams
va caure En Miquel Mutet,
i En Juan Garanyonet
invocava tots es sants.
Com va paritr de ca-seva,
se n’anava tot gojós;
va dir: -Mu mare, adiós!
Me’n vaig que es carro m’espera.-
Tres vaegades tornà arrere,
diguent:- Mumare, adiós!-
Senyor, ja sabíeu Vós
que seria sa darrera…
S’alegria va esser pena
per tothom generalment
i feren un jurament
de no tornar a tal pesquera.
Com son pare li va dir:
-Fii meu, sa corda has ’mollada!-
Va dir: -No temeu, mon pare,
no tengueu ànsi’ de mi!-
Al mateix instant sentí
el seu cos qui s’amollava,
i a tombs a toms deixava
los seus ossos p’es camí.
A’s primer tomb que pegava,
es cervell li va botir,
i sols no li deixà dir:
-Ai! –ni- Adiós, mon pare!
Es seus amics que hi havia
debaixaren per dur-ló.
es Torrent d’es Torrentó
era trist i entristia.
-Noltros tres tirem-mos-hí;
hem de veure si el salvam,
i, si tots quatre hi quedam,
pagarà enterrar-mos-hí!-
Com el varen ’ver pujat,
que es metge el va regonèixer,
va dir:-D’una mort d’aqueixa
Déu ne guard a qui és nat!-
Es batle va demanar;:
-Vui un favor de part meva:
de passar-lo per ca seva;
sa mare l’abraçarà-.
No l’hi deixaren tocar,
però quedà aconhortada
de veure que no quedava
per ses penyes de la mar.
Sa mare no té conhort
ni passada no hi pot dar,
com veu que, per un sopar,
es seu fii va caure mort.
Com Na Miquela sentí
que era mort es seu germà,
lo seu coret va quedar
amb motiu de pensar-hí.
Qui s’ho havia de pensar
un jove amb tanta bondat,
morís tan desfigurat
a ses penyes de la mar!
Si amb ell s’hagués trobat
un malcriat de son pare,
sa gent diria des d’ara:
-Això és Déu qui l’ha pagat!

La gent de veinat s’acosta
i me diu: -Quan vos casau?-
i jo los faç de resposta:
-Feis es comptes a ca vostra,
i, si vos n’anau, tancau
fort i duis-vos ne sa clau,
que el temps mala ombra demostra.