Tavernera, feis-me un pler,
d’afavorir-me sa mida:
posau suc o llevau vidre,
que se fon sa meva vida
com bec i no el me dau ple.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Tavernes
Sant Joan
448
III
El gloriós Sant Ferrer
sap treuere aigo amb un paner,
fora caure-n’hi cap gota.
Cent monges dins una bóta
que pareixien vellanes.
Mirant a ses tramuntanes
de llevant fins a ponent,
de monge n’hi havia cent
totes disn un monestir.
Sa Priora qui n’eixí
de les Índies de Cabrera.
N’era una carabassera
que feia prunes de nau.
Girant a Sant Nicolau,
me vaig tirar dins Girona.
La Reina de Barcelona
sap filar estopa grossa
anant dins una carrossa,
i balla sa tarantel•la
en es costat d’una perla
qui balla fora faldons.
Sentíem ets eriçons
que bevien aigo amb neu.
En es Pla de Sant Mateu
un traginer de garroves,
carregat de rics i pobres,
venia de Capdepera
i va haver de tornar arrere
a un lloc molt esborrat,
i va sopegar a Ciutat
en es campanar de Porreres.
Mils i mils de sangoneres
abordaren un vaixell,
amb ses ales d’es capell
qui anava per damunt roques.
-Hala, dones, posau lloques
que moltes n’hem de mester,
que, en venir es mes de gener
i és es mes que fa més sol,
diferent d’es juriol
que es temps sol esser molt fred
i es sol se pon dejornet…
Aquest camp d’herbetes ha mester ermassar,
garrideta hermosa, alça! Ha mester ermassar.
Davall cada herbeta, una font hi ha,
garrideta hermosa, alça! Una fonnt hi ha.
El qui voldrà beure, s’ha d’ajoneiar;
un genoi en terra i capell en mà.
Un genoi en terra que hi pugui abastar.
Una ciutadania amb un ciutadà,
per davall sa porta, se daven sa mà.
Mentres la se daven, son pare hi va anar:
-Hala, mala xica, això no se fa!
-Callau, mon paret, si voleu callar,
que d’aquí a vuit dies, mos hem de casar!
L’han perduda, l’han perduda la carta del navegant.
’Naren nou mesos per aigo sense mai terra trobar,
i se troben que no tenen per porer-se sustentar;
i, al cap de los nou mesos, varen ’ver de sorteiar.
Mariners estan alerta, anirà com anirà!
La sort va caure tan mala, que an el patró va trobar.
Mariner tragué l’espasa per el seu patró matar.
El patró tragué l’espasa per sa vida defensar.
-¿N’hi hauria cap de voltros que me volgués baratar?
Guanyarà dos-centes lliures i barca per navegar,
i la filla més petita per muller la hi vull donar.-
Va respondre el más pequeño que li volgué baratar.
Ja s’enfila per l’escala i a dalt l’arbre va pujar.
Com va esser dalt l’arbre mestre, ell se va posar a mirar.
Al cap d’un poc que mirava, ja se va posar a cantar:
-Si la vista no m’engana, he vist terra negrejar
i una colometa blanca i dos colomins volar.
També veig una torreta a la vorera del mar
i una senyoreta jove dues passes més enllà.
La dama està ajoneiada amb un rosari en sa mà,
com si fos la Verge Santa qui per noltros va a pregar.
Anem-hi de cap a ella, per ventura mos valdrà,
pregarem noltros per ella i Déu mos assistirà.-
Se mogué una borrasca i el mariner cau dins mar.
El dimoni, tan sutil, prompte lo va anar a temptar:
-Mariner, ¿què me daries si te treia de la mar?
-Jo te daria un uixer d’or i plata carregat.
-Jo no vui el teu uixer d’or i plata carregat.
Però vui l’ànima teva al punt que te moriràs .
Fe’t enllà, perro maldito! L’ànima no la tendràs.
Mi alma pertenece a Dios y el cuerpo a la mar salada,
y el corazón que se queda a mi Madre Soberana.