El Rei ha mandat fre crides, garín-dondon-danyo,
el Rei n’ha mandades fer, garín-dondon-dé,
que el qui té la muller jove, garín-dondon-danyo,
a la guerra ha d’aner, garín-dondon-dé.
-El qui la tenga molt jove, ¿ane qui l’ha de deixer?
-Deixau-la a la vostra mare, qui la tractarà molt bé.
-Mumare, la mia mare, cuidareu de ma muller.
No li deixeu fer cap feina de les que ella no pot fer.
Si se cansa de fer randa, només pot cosir o broider.
No li faceu treure aigo amb les gerres del gerrer,
només amb poal de plata que per ella l’he fet fer.
No la’m faceu porquerola, que é sona de cavaller.
Com haurà acabat la guerra, mumare, jo tornaré.
-Ves-te’n, fii meu, a la guerra, que el Rei t’hi ha de mester,
i no passis gens de pena, que jo la respectaré:
Xocolate cada dia an el llit li portaré.-
Al cap de set o vuit dies va partir el cavaller,
i no feia set setmanes, quan porquera la va fer.
-Mumare, la mia mare, ¿a on de d’anar a guarder?
-Vés an el Camp del Vilatge, allà on anava el porquer,
-Mumare, la mia mare, ¿què me donau per feiner?
-Set fuades cada dia, també les has d’aspier.
-Mumare, la mia mare, ¿què me donau per menger?
-Una llesca de pa d’ordi, la vianda del porquer.
Com mentre estava rentant, va passar un cavaller.
-Bones tardes, porquerola! –Ses mateixes, cavaller!
-¿De qui és, oh porquerola, esta guarda de porcells?
-De Don Juan del Vilatge que a la guerra se n’ane.
Ha set anys que està en campanya lluny de la seva muller.
Déu faça que torn un dia; i si és mort, al cel sia ell!
-¿Me vols dir, tu, porquerola, aqual é sel teu menger?
-Un bocinet de pa d’ordi, i encara no em basta bé.
-¿Me vols dir, tu, porquerola, ¿aqual és el teu bever?
-Una bassa d’aigo clara, allà on beuen els aucells.
-¿Me vosl dir, tu, porquerola, ¿aqual és el teu jaguer?
-Jec al replà de l’escala com a mosso de porquer.
-¿Me vosl dir, tu, porquerola, ¿aqual és el teu jaguer?
-Jec al replà de l’escala com a mosso de porquer.
-¿Me vols dir, tu, porquerola, aqual é sel teu feiner?
-Set fuades cada dia, també le she d’aspier.
I llavò un feix de llenya de murtera o d’arbocer.-
Se destirà de l’espasa i e sfeix de llenya li fé,
i a les anques de la mula, a la vila l’hi dugué.
Com arriben al Vilatge: -Donau-me el feix, cavaller,
que per res del món voldria que de mi rallàs la gent!
-¿Me vols dir, tu, porquerola, quin hostal a mi em convé?
-En el de la meva sogra vos hi camparíeu bé.
-Bones tardes, hostalera. –Ses mateixes, cavaller,
-¿Me voleu dir, hostalera, quin sopar anit trobaré?
-Tenc capó i gallina grassa per vosté qui és cavaller,
i també bona beguda que és lo que ha de menester.
-¿Me voleu dir, hostalera, a sa taula qui tendré?
-Hi tendrà la meva fia, que prou el tractarà bé.
- ¿Me voleu dir, hostalera, a la cambra, qui hi tendré?
-Podrà tenir l aporuqera, que li agrada dormir bé.-
Ella ho sent de dins la cuina; surt defora i respongué:
-Si don Juan vos sentia, vos ne guardaríeu bé!
Ha set anys que no tenc homo, i anit tampoc no en tendré!-
Ella estava a su-allà, al retador qui escurava,
però ell li estojava de tot quant ’via sopat.
Ell li dóna un paper escrit, com ella els uis s’eixugava,
i aquell paper declarava que allò era el seu marit.
L’agafa per la mà blanca, l’escala li féu pujer.
com arriben a la cambra, les dues portes clogué.
Aquí los dos s’abraçaren com a marit i muller.
-Treu-te el vestit de porquera, que jo no el vegi mai més!
¿Me vols dir, Catalineta, on tens l’anell que et vaig fer?
-Vostra mare el me va prendre i vostra germana el té,
lo mateix que les faldetes, la botonada també.-
L’endemà a punt de dia, encara no hi veien bé:
-Aixeca’t, mala porquera, que es sol ja va p’es carrer!
Aixeca’tdona malvada, que ja has jagut amb cavaller!
Si a cas mon fii tornava, jo li contaré aquest fet.
-Mala sogra, mala mare, acabau ja de crider!
No jec amb la porquerola, que jo jec amb ma muller.
Que s’aixec la vostra filla, i respectau ma muller!
Si no fos que sou mumare qui en el món me va poser,
la me pagaríeu cara, la traïció que heu fet.
Dalt la muntanya més alta, un gran foc faria fer
i vos cremaria viva a la vista de la gent.
Però teniu-ho en compte lo que ara jo vos diré:
“Que no s’és colgat encara qui mala nit ha d’haver!”

Fadrina que ralla amb dos,
d’un o s’altre és mermulada.
Preniu pedres, estimada,
que aquest xisclet va per vós!

Menjant carn i bon peixet,
llavò ja té festegera,
i no té altra quimera
que fer lluir es seu cosset.