Sant Antoni és un sant vell,
es més vell que hi ha s’ermita.
Ell mos dóna pasta frita
i coques com un garbell.

S’altre dia, jo llaurava
de cap a un empedrat
i tot lo dia passaren
cavallers tirat tirat.
Com prou n’hagueren passats,
a un d’aquells demaní:
-¿A on anau per aquí,
tants de cavallers plegats?-
Ells anaven a un dur un pi
que hi havia, gros sens fi,
darrere Son Montserrat,
i diu:- Perque Déu ho vol,
un mot me vui explicar:
aquest pi se va taiar
per fer un tap de fabiol.

Soleiet de Déu,
si m’encalenties,
quan me moriria,
tot t’ho deixaria:
tot seria teu.