A sa torre Canyamel,
mu mare, deixau-m’hi anar.
Jo no hi som per festejar,
sinó per veure En Miquel.
Anem-hi, Na Montserrada, i veuràs tot lo que hi ha,
que diuen que hi ha una llàntia a cada cantó d’altar.
I ne són de plata fina, fora d’una que n’hi ha
que és la llàntia del Rei moro que mai l’han vista cremar.
Un pic la varen encendre i l’àngel del cel baixà:
-Apagau aquesta llàntia que la fi del món vendrà!-
A baix d’aquella muntanya, tot són roses i clavells
per guarnir aquella llàntia del Santíssim Sagrament.
Adiós, Mare de Déu;
Mare de Déu, adiós.
Donau-mos salut i vida
per tornar a veure-vós.