Amb ningú, ramell de flors,
el meu cor s’entretenia.
Entre les dotze i migdia,
era que En Riutort tenia
per fer trossos d’es meu cos.
-Roig, ataca a sa paret!-
I, ell, lleial, el va servir.
Tanmateix lo va trair,
que li roegà es braç dret.
En terra, baix d’un batzer,
era que l’hi roegava,
i debades sospirava
i ningú comparegué.
Un poc abans d’arribar,
me va sentir sa germana,
i mumare li demana:
-Margalida, ¿què serà?
-En Toni ve amb una mà
que ja no hi té cap part sana!-
No va caure desmaiada,
però prim li va mancar,
En el cel són ses Cabrelles,
senyal que Déu h aposat.
Jove de vint anys d’edat
va compondre aquest glosat
dins la vila de Sencelles.

Un dia estava elevada;
se féu hora de dinar:
per darreria menjà
un rém, que florit tornà,
i la gent quedà astorada.

Que de pena passa un pobre
de Sant Miquel a Nadal!
Sempre plou moral moral,
just just per banyar sa roba.