Una esperança em donàreu,
i ara ja ho heu olvidat.
Tornau-me, mon cor ingrat,
l’alegria que em llevàreu.

¿A on són aquells bons temps
que tant tant mos regalàvem
quan vós i jo festejàvem,
i ara n’hem d’estar ausents?

Un dia, fent un oís,
vaig mirar el cel
i el veig cobert de gel
guarnit d’estrelles...
Vaig veure les meravelles
del meu gran nas
i vaig arribar a un pas
que m’esglaiava.
Jo no creia ni em pensava
tenir tan bona pinyota..
N’era com la muntanyota
de Calicant.
Me faç enrere i envant
i el me mir bé
i vaig descobrir un sequer
dins cada aranell.
Set homos sense capell
guardaven beies,
se tapaven ses oreies
amb un llençol,
perque qualque bereiol
no les picàs.
Vaig arrufar un poc es nas
per ses voreres;
trabucaren cent calderes
d’es tremolor.
Ses bresques de més llecor
molt se soiaren.
N’hi va haver qui redolaren
set-centes passes.
Amb ses meves poques traces
m’enginyaria,
pentura n’aplegaria
un covo gran.
Dos homos de Sant Juan
s’hi feren rics.
Vaig aplegar amb sos cinc dits
la part forana:
no hi hagué cera més sana
que s’encontràs.
Just volien que s’empràs
amb ciris i cirials.
Ses branques més principals
les tenc enmig d’es meu nas.