A la vorera de mar hi ha una donzella
qui brodava un mocador i és per la Reina.
Com és a la flor millor, li manca seda.
-Mariners, bons mariners, ¿duríeu seda?
-¿Quin coloret la voleu?, ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que n’és més bella.
-La jove, entrau dins la nau, tria la seda.
Ella entra dins la nau, tria la seda.
Voga qui voga la barca, s’és dormideta,
i, dormint molt descansada, la nau fa vela,
i com la jove obri els ulls, no veu la terra.
Cent llegos enmig de mar se troba ella.
-Mariners, bons mariners, duis-me a ma terra,
que la remor de la mar me fa la guerra.
-Voltau la nau que plorant va.
-Duis-me an el port on pare està.
¿Mon pare, em voleu quitar? Moros me venen.
-Ma fia, digau, digau, ¿per quant vos venen?
-Mon pare, per cent escuts, vostra seria!
-Ma fia, per un menut, no us quitaria!
-Voltau la nau, que plorant va.
-Duis-me an el port on mare està.
Mumare, ¿em voleu quitar? Moros me venen.
-Ma fia, digau, digau, ¿per quant vos venen?
Mumare, per cent escuts vostra seria.
-Ma fia, per un escut no us quitaria.
-Voltau la nau, que plorant va.
-Duis-me an el port on germà està.
¿Mon germà, em voleu quitar? Moros me venen.
-Germana, digau, digau, ¿per quant vos venen?
-Germà, per cent escuts vostra seria.
-Germana, per un menut no us quitaria.
-Voltau la nau, que plorant va.
-Duis-me an el port on mon bé està.
Lo meu bé, ¿em voleu quitar? Moros me venen.
-Mon amor, digau, digau, ¿per quant vos venen?
-Lo meu bé, per cent escuts, vostro seria.
-Mon amor, per tot lo món no us deixaria!

-¿Voleu que vos cont un pas
que n’és de riure
i el vaig voler escriure
per més record?
Jo havia carregat fort
de suc de parra;
quasi vaig fer botifarra,
segons vaig veure.
Ara, voltros, ¿voleu creure
que vaig dormir
del vespre fins al matí,
de costellam o d’esquena,
sols no sé com?
I me cridava tothom,
i jo callava,
i la gent qui se pensava
que tenia, en el cor, gota,
i em deien: no té en el cor gota,
perque estaria blanc,
i està vermei com la sang.
Això es vi i aigordent
que s’ha tragada.
No li entrarà la neu,
perque és com una rabassa
qui no es pot moure.
’Sent així, se posa a ploure:
la gent fugí.
I un amic meu me va dir:
-Amic meu, ¿què fas aquí,
que tot te remuiaràs?
I m’agafa per un braç
i ja estic dret,
i, com pegava a un banc,
l’altre ja hi era,
i la dona damunt l’era
qui me cridaav:
-Ah, porc! ah, animalot!
¿Què és lo que ha sfet?
-He begut llet
i m’ha feta mal.
-No som jo tan malanada
queno conega
si duis de blanc o de negre
per damunt vós.
Mirau això de taques
i de brutor
per damunt vós.

Un clavell dins un pinar
en remui dins una olleta;
és per una joveneta
que comença a festejar.