Anem-hi, Na Montserrada, i veuràs tot lo que hi ha,
que diuen que hi ha una llàntia a cada cantó d’altar.
I ne són de plata fina, fora d’una que n’hi ha
que és la llàntia del Rei moro que mai l’han vista cremar.
Un pic la varen encendre i l’àngel del cel baixà:
-Apagau aquesta llàntia que la fi del món vendrà!-
A baix d’aquella muntanya, tot són roses i clavells
per guarnir aquella llàntia del Santíssim Sagrament.

El Rei moro seu en terra qui s’esclata de plorar.
Que s’esclati, que rebenti, que en cadira no seurà.
-Alça, alça, fia meva, que ton pare et vol casar!
-Oh mare, la meva mare, ¿quin vestit m’heu de posar?
-Oh, fia, la meva fia, el que més t’agradarà.
Te farà un vestit de seda i un altre amb parfalà
i llavò un de campanilles per dissabte anar a caçar.

Isabet, cara de rosa,
¿me vols donar un clavell
per posar-me en es capell?
Jo no et deman altra cosa.