Fou diumenge el darrer dia
que amb s’amor vaig conversar.
El dilluns no vaig menjar,
sense un puntet d’alegria.
El dimarts, de tot lo dia,
no em poria aconhortar.
El dimecres, de plorar,
dos rius en ets uis tenia.
El dijous, ja vaig campar
sense beure ni menjar.
Tots ets ossets que tenia
les me porien comptar.
El divendres, me’n prenia,
tenia tanta alegria
com un qui seu en cadira
i l’han d’extremunciar.
El dissabte, vaig campar
així com millor podia,
i vaig pregar, amor mia,
a Jesús i a Maria
que em venguessen a ajudar.
De vós esper, vida mia,
que em doneu tanta alegria
com pena me vàreu dar.
Jesús, Josep i Maria,
Teniu-me en la vostra mà!

Mal aire el rei maleït!
mal lo cremen de povora!
Una mare no és senyora
d’un fii, quan lo té nodrit.

Com era petit, sentia
fadrins plorar per amor,
i deia: −Jesús, Senyor!
Si fos jo no ploraria!−
I ara, de cada dia,
es meu mal ja n’és pitjor.