Es bruixot feia feixina
com dins Carrossa va entrar:
no li bastà s’olivar;
fins i tot se’n va menar
es tarongers de la Xina.

-No vos poseu a vermar
fins que sia Sant Mateu.
No, per la Mare de Déu,
i així es vi podreu guardar.
-Si vui vi bo el compraré
i el beuré sempre a mon gust,
que si el faç jo, me surt brut
i això trob que no em convé.
Acabat el mes d’agost,
ja és hora d’anar a vermar.
Llavò es reim se podrirà
i no farà gens de most.
Anau a vermar depressa,
abans que es sec sa llecor.
Vermau arreu, Llorençó;
dur-ne molt és que interessa.
Jo ja tenc experiència
amb tants d’anys de vermador:
si he tengut es vi millor,
no m’han fet sa diferència.
Es ceps de devers Sa Cova,
trob que han fet molta via.
Si no verm prest, cada dia
minvaran més d’una rova.
Llorençó, si puc tenir
cent cortons de vi xerec,
més pessetes d’ell ne trec
que de trenta de vi bo.
De trascolar ja n’és hora;
amolla es grifó an es cup,
que és tan gran com un aujub,
i es vi sortirà defora.

A dins mon hort hi ha
dues pomes entre-xeque,
tre melicotons en flor,
quatre magranes acoronades,
cinc uis de col acopades,
sis aubergínies avantatjades,
set tomàtigues acolorides,
vuit olives pansides,
nou taronges agraciades,
onze motes de juavert estufades
i dotze metles badades.