A la vorera de l’o, una donzella
hi brodava un mocador i de seda.
Quan fou a mitjan brodar, li falta seda.
Gira els uis devers la mar, veu una vela;
veu venir un bastiment prop de la terra;
veu dedins un mariner qui el governa,
-Mariner, bon mariner, ¿que portau seda?
-¿De quin color la voleu? ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que és la més bella.
-Entrau, entrau dins la nau, triareu d’ella.
-Mariner, no hi puc entrar; no tenc moneda.
Mon pare ha llevat les claus de l’arquimesa.
Mariner, no hi puc pujar; quedaré en terra.
-No hi quedeu per les calus no, gentil donzella;
no hi quedeu per les calus, jo prou fii d’ella.-
Com va esser a dins la nau, tria la seda;
mentres la seda triava, hissen la vela.
Mariner, canta qui canta cançons alegres.
Amb el renou de la mar s’adormí ella,
i, com són cent llegos lluny, ja se desperta.
Ella mira el seu entorn i no veu terra.
-Mariner, bon mariner, torna’m a terra,
que les ones de la mar me causen pena.
-Demanau una altra gràcia, però no aquesta;
ara que vos he trobada, heu d’esser meva!
-De tres germanes que som , jo som donzella.
Una porta mantell d’or l’altra de perles,
i jo, tristeta de mi, duc burell negre.
Una és casada amb un Comte i l’altra és Reina,
i jo, tristeta de mi, marinereta.
-Vos no sereu marinera, vós sereu Reina,
que jo som es fii del Rei de l’Anglaterra.
Per vós som vengut aquí, per vós, donzella.

En tenc una panereta
de carabasses de Muro.
Vols que et diga, joveneta,
que tens sa cara de suro!

-Maciana, això s’enfila!
M’ho pories haver dit!
-No em toquis es rebosillo,
que prou gelosa n’estic.