Jo no m’en puc anar vespre,
l’amo, perque som fadrí.
Se poria estrevenir
trobar roca p’es camí,
caure, i rompre-me sa testa.

Novia, no estigueu trista;
menjau si voleu menjar,
que una nit heu de passar
que mai vos hi sereu vista.

A la Torre Xica, a la torre Gran,
allà hi ha una nina que l’etimen tant!
De tant que l’estimen no la casaran.
Se’n va a la Riera, renta un davantal.
-¿De què plores, Pepa, de que plores tant?
-Plor de los meus pares que se moriran!
-Que mòrien, que mòrien, los enterraran!