Tota sa fruita novella
la duen devers Ciutat.
Si a ta mare no li agrad,
digues que no hi vaig per ella.

Si jo amb sa vista poria,
estimada, escisar-vós,
és un punt dificultós,
emperò m’hi arriscaria.

El Rei va fer unes crides, corolai corolai lai lai,
unes crides ha fet fer, corolai corolai lai lai,
que tots, tots los guilants homos corolai colorai lai lai,
a la guerra n’han d’aner, corolai corolai lai lai.
Jo tenc la muller jove, ¿ambe qui la deixaré?
Bé. La deixaré a mumare, que la gordarà molt bé.
Si vol treure aigueta fresca, a mumare li diré
que un bell poalet li ocmpri, a casa de l’argenter,
que d’estopa blanca i fina una corda faci fer
i corriola de plata, tot per la meva muller.-
Mes, quan ell anà a la guerra, la sogra res d’això fé.
I la va fer porquerola, adesar cuina i gerrer.
Ella, tot cantant, plorava: -Ai! ¿Per què el marit no vé?
Oh, si ves que porquerola ha tornat la son muller!-
Un dia que els porquers guardva, la trobà el cavaller.
-Qui t’ha feta porquerola!- li demana el cavaller.
-¿Què vols que faci a mumare que t’ha tractat malament?-
I ella contesta gojosa: -El perdó qu emana Déu!-