Jo venia de pescar
quan s’al•lota se morí.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿tu per aquí
i enterren ta enamorada?-
Partesc com un ca llebrer,
snese esperar més tardança:
-Ja és morta n’Esperança,
a s’enterro jo aniré.-
A punt de pondre-se el sol,
campanes ja sent tocar;
ara deuen enterrar
la prenda d’es meu consol.
-Dau-me un vestit de dol
que a s’enterro vui anar.-
Quan vaig arribar allà,
sa gent ja estava mudada,
i va respondre sa mare:
-Entra aquí dins, Baltasar.-
Quan la vaig veure ajaguda,
amb ses mosques a l’entorn,
vaig dir:
-Que nostro Senyor mos don
una mort regonescuda.-
Quan la treien de ca seva,
que la duien a enterrar,
amb ciris i creu alçada,
sa mare la va besar.
-Adiós, fieta meva,
amb tu me’n voldra anar!
Que aqueixa hermosura teva
cendra haja de tornar!
Aqueis cabeis preciosos
que no els gosava mirar,
ara hi han d’arrossegar
els animals verinosos!

¿Tu et queixes de sa vorera,
Bernat, amb tan bon marès?
Jo, qui call i no dic res,
i en duc més alt es golès
que no es vapor de s’inglès
com ha de prendre carrera!

Si no grana la cibolla,
ja no granarà l’aubó;
si no en trob dins Llucmajor,
faré es joc d’En Digassó,
que va anar a dur-la de Sóller.