Lo prim, prim verderol
que mos va dir el sen Pere
que mos deixàsseu passar.
-Amb quin so el passareu?
-Amb lo de la citra bona.
Lo ram de l’averiol…
-¿Què mos donareu del preu?
Un real i un raig d’oli.
-¿Si les posts són trencades?
-Idò, feis-les adobar.
Lo ram de l’averiol…
De jocs
Sóller
Assonant
Cançó de collir oliva. Les collidores formen dos tais i es responen unes a les altres
mentres fan feina.
A Andratx, paumes i estores;
a Sóller, covos, paners,
i a Valldemossa, senyores,
molta pompa i pocs doblers.
Les onze eren tocades
com d’es corter va sortir,
i a la una va morir
de quatre ganivetades.
Fortes eren les cinglades
que Na Llora li pegà.
En es carrer del Roser Vei,
allà lo va anar a matar.
Darrere una cantonada,
tot solet el va cridar:
la primera punyalada
es cor li va travessar,
i an es seu cosí, sa mà,
per fer-la més acertada.
En Rabasseta va dir:
-Ja ho seré desgraciat,
que n’hauré d’estar tancat
dins sa presó de Ciutat,
fins a l’hora del morir!
-Miquel Beguí, aixequè’t
que n’és ton pare que et crida,
i ta mare està esmortida
i no pot venir a veure’t.
que molts de moros en passen ...
Poria esser m’enssenyassen
algun tant el seu parlar.
-Bon dia, lo meu Senyor.
-Lo mateix, gran amic meu.
-Per l’amor santa de Déu,
¿me podríeu fer un favor?
-Si és cosa que pugui fer,
no tens més que suplicar.
-¿Sabeu En Pere Belmar
en quin lloc deu habitar,
un qui té son pare a Alger?
-Aqueix jo som, es primer
qui notíci’ vos puc dar.
-¿I com s’hauria de fer
per anar-lo a rescatar?
-Lo primer heu de pensar
que hi importa gran diner.
Quatre-centes dobles d’or
demanen per sou rescat.
-Oh, pobre desventurat,
com esntristiu lo meu cor!
-Passaré jo en persona
an es lloc a on sou vós.
Morir o rescatar-vós,
lo meu pare, gust me dóna!
Amb gran misteri i trist,
el treien de la presó.
Quan sa mare hi va anar
a la presó a veurè’l.
el va trobar qui plorava,
abraçat amb una creu.
-Oh, fii meu, ¿què ha estat de tu,
amb aquesta mala sort?
-Mumare, m’he confessat:
el remei serà la mort.-
El passaren per la Sala
i allà el feren declarar.
Una tia que hi havia
solament no el saludà.
Com varen passar pel Carme,
també el feren aturar:
-Oh, Mare de Déu del Carme,
sou Vós qui m’heu d’ajudar!
Si Vós ara m’ajudàveu,
set ciris faré cremar;
i, si no basten set ciris,
en faré cremar un quintar!