A la vorera de mar, hi ha una donzella,
que brodava mocadors blancs per la reina.
Quan el tengué mig brocat li faltà seda.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-¿Quina seda vol vostè? ¿blanca o vermeia?
-Vermeieta la vui jo, que és la més bella.
-Entrau dins la nau, entrau;
anem a‘s mig de la mar triareu d’ella.-
Quan foren a dins la nau la nau fé vela, i s’adormí ella.
Amb el cant del mariner se desperta ella.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que les ones de la mar me donen pena.
De tres germanes que som, som la més bella.
Una es casada amb el Rei; s’altra princesa;
i jo, pobreta de mi, marinereta.
Una du sabates d’or; s’altra, de perles;
i jo, pobreta de mi, duc xinel•les.
-Deténtate, bella mora; deténtate, mora linda;
deja que mi caballito beba de esta agua tan limpia.
-Ojo, no soy mora, señor, yo soy doncella cautiva.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-Si quieres venir conmigo, a casa te llevaría
y encima de mi caballo vámonos los dos, vida mía
-Esta ropa que yo lavo, ¿en dónde la llevaría?
-Y encima de mi caballo en el mar la tiraría.-
Al pasar por aquel bosque, ella a llorar se ponía.
¿Por qué lloras, linda dama? ¿por qué lloras, mora linda?
-Lloro porque en estos bosques, mi padre a cazar venía
con mi hermano Modelesto y yo con su compañía.
Al pasar por aquel bosque, la mora se sonreía.
-¿De qué ríes, mora bella? ¿de qué ríes, mora linda?
-No me río del caballo, ni tampoco de la guía;
río al ver a mi patria de donde he sido nacida.
-Dime, ¿quiénes son tus padres? dime, ¿quién es tu familia?
-Mi padre, don Juan Vilares; mi madre, doña Elvira;
un hermanito que tengo llamado José María.
-Válgame San Juan de Dios, Virgen sagrada María!
Pensaba llevar mujer i llevo mi hermana Elvirita.
Abrid puertas del palacio, ventanas y ventanillas:
aquí os traigo una rosa, la que lloráis por perdida.
¿Qué pagarías, mi madre, por ver a vuestra hijita?
-La mitad de mi corona, si la llevas honradita.
-Doncella la llevo, madre, doncella y honradita.
Sólo lleva un abrazo de vuestro José María.
En tenir vint-i-un any,
ses fadrines, casau-lès,
que en tenir-ne vint-i-tres
ja prenen es capavall.