-Bondat, bondat, senyoreta; sopa i colga’t dejorn.
Jo men’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Abans de trencar el dia, abans de sortie el sol,
li han enramades ses portes i les finestres de flors.
No l’han feta, a l’enramada, cap pagés ni cap mossons;
qui l’ha feta és Don Francisco el fii de l’Emperador.
Qui l’ha feta, a l’enremada, se’n va a baix del balcó
i tocant una guiterra li canta auqeica cançó:
-Rosa fresca, rosa bella, ramell de bona olor;
si sabesses, vida mia, lo mal que és el mal d’amor,
pensaríeu que jo n’era vòstron primer amador,
i que sempre sereu, sempre, l’estimada del meu cor.
Si pogués rallar, senyora, esta nit rallar amb vós!
-Si aquest gust teniu, gran jove, anit és s’ocasió,
que el marit és a la caça per les places d’Aragó.
-Si el marit és a la caça, mal lo cacen a ell els llops,
i les àguiles li mengen els seus cans i els falcons.
A lo bo de la cacera, mal li surten malfactors
i li peguen punyalades fins a travessar-li el cor.-
Quan deia eixes paraules, toca a la porta el senyor.
-Davalla a obrir, estimada, al marit i servidor.-
-Baixau sense por, senyora, anau a obrir al traidor;
jo m’amagaré pel porxo o botaré pel balcó.
-¿Què tens, què tens, muller mia, que has mudades les colors?
¿Tens algun amic en casa i me véns amb fals amor?
¿N’has feta pau amb el moro i has feta traïció?
¿Has tastat el vi que dóna, als qui en beuen, tremolor?
-No he fet pau amb el moro ni us vaig amb traïció,
sinó que he perdut les claus que tanquen el dormidor.
-No tremolis per les claus, no tremolis per això;
si les claus eren de plata, ja les te faré fer d’or.
¿De qui és aqueixa capa que voga en el penjador?
-Vostra, vostra, que el meu pare l’ha enviada avui per vós.
-Dóna gràcies a ton pare, digues que estim el favor;
mes a mi no em falten capes de tan bones o millors.
¿De qui és aquella espasa que veig en aquell racó?
-Vostra, vostra, que el meu pare també l’envia per vós.
-Jo conec aqueixa espasa; tu em vas amb traïció:
l’espasa és de Don Francisco, es fii de l’emperador.-
Sentint això, Don Francisco se va amollar p’es balcó.
Arrufa els peus i s’ajonoia i veja la teva mort.
Aquí teniu vostra fia: m’ha ferta traïció.
Ha volgut que vós venguésseu per matar-la davant vós.
-Cavaller, no la deshonri; honrada l’ha nostro senyor.
.Aixeca’t, idò, senyora; per aquest pic te perdon;
però, si un altre hi tornes, no hi haurà remissió.

A Felanitx tot és llet:
qualsevol hora en passegen;
ets homos sempre bravegen
sense un sou dins es talec.

Jo pas pena de cativa
des que amb tu no he rallat.
Jo trob que és massa sobrat
dur dol de persona viva!