Don Juan i don Ramon tornaven de la caçada,
i com sortien del camp, l’afinaren de llançades.
Don Juan romangué mort, don Ramon poc li faltava.
I sa mare el veu venir que, a la finestra, guaitava.
Veu que cui roses i flors per curar les seves llagues.
-¿Què heu tengut, mon fill Ramon? La color vos és mudada!
-Mumare, sainat me som i la sainia me raja.
-Maleït sigui el barber qui la sainia us ha dada!
-Mumare, no us enfadeu, que és la darrera vegada.
Que entre jo i el cavall, portam vint-i-nou llançades.
Ell tot sol en porta nou, jo duc totes les que falten.
Jo moriré a mitja nit i el cavall a trenca d’aub.
Primer enterrau el cavall a un racó de l’establa,
i a mi m’enterrareu el convent de Santa Clara.
Damunt mi, hi posareu el meu escut i les armes.
La gent que ho veurà dirà: -Pobra de la seva mare!
Els dos fillets que ha tenguts se són morts a la caçada!

Es coneixedor, estimada,
que an es soldats voleu bé:
anau de quarter en quarter
per veure quin és qui té
sa cara més ben posada.

Al mirador del castell, Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d’or sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel, no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar i veu traspuntar la lluna.
Les veles veu arribar d’una nau qui n’és venguda.
Mira devers el camí i veu molta gent qui puja.
Veu venir un cavaller qui va a cavall d’una mula.
Sella i brilla ne són d’or i també les ferradures.
Un gran acompanyament el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu, el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller, si veniu de part de França,
haureu vist el meu senyor, que Déu guardi de desgràcia.
-L’he vist i l’he conegut i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir, moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat: el Rei li dóna una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén! Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l’esper, com a dona ben casada.
Set altres l’esperaré, com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve, seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent, el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós, no voldria estar tancada.
Pot venir vòstron marit a l’hora més impensada.
¿Què faríeu, dama, vós, si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir i les poncelles badar-se.
-Senyora, idò, ja poreu, que davant el teniu ara.-
Se daren tan fort abraç, que d’alegria, ploraven.
Se giren ençà i enllà; els rosers aponcellaven.