P’es diumenges aigordent
i p’es dilluns aigo fresca
per apagar es foc ardent
que tot lo meu cor rodeja.

Joan, tu véns a ruixades;
te’n pren com es calabruix:
me pensava, de vegades,
que no tornaries pus.

Amor, no sospirs ni plors
ni temis si estràs bé,
que, quan pa ja no tendré,
per aliment te daré
gotes de sang del meu cos.