El Rei va fer unes crides, corolai corolai lai lai,
unes crides ha fet fer, corolai corolai lai lai,
que tots, tots los guilants homos corolai colorai lai lai,
a la guerra n’han d’aner, corolai corolai lai lai.
Jo tenc la muller jove, ¿ambe qui la deixaré?
Bé. La deixaré a mumare, que la gordarà molt bé.
Si vol treure aigueta fresca, a mumare li diré
que un bell poalet li ocmpri, a casa de l’argenter,
que d’estopa blanca i fina una corda faci fer
i corriola de plata, tot per la meva muller.-
Mes, quan ell anà a la guerra, la sogra res d’això fé.
I la va fer porquerola, adesar cuina i gerrer.
Ella, tot cantant, plorava: -Ai! ¿Per què el marit no vé?
Oh, si ves que porquerola ha tornat la son muller!-
Un dia que els porquers guardva, la trobà el cavaller.
-Qui t’ha feta porquerola!- li demana el cavaller.
-¿Què vols que faci a mumare que t’ha tractat malament?-
I ella contesta gojosa: -El perdó qu emana Déu!-

Si he de tenir ventura,
ja la m’enviarà Déu:
lo que tenia per meu,
ara vaig que altri ho cultiva

Desperta’t, no dormis tant,
i sentiràs ma fortuna;
desperta’t, cara de lluna,
que ara passa el teu guilant.