HI havia un gran senyor
que habitava el seu castell,
i en el poble, no lluny d’ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia
alta, rossa, sana i bella,
el Comte, perdut per ella,
l’adorava nit i dia.
Perque, en tot aquell contorn,
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina.
ni amb més gràcia en el món.
Cada volta que ella feia,
s’amor més l’apoderava,
i ella tot d’una tornava
com la grana, de vermeia.
Cada pic que ella s’acosta,
diu que l’estima i l’adora
No li torna més resposta:
-Vos sou comte i jo pastora!
-Jo per tu, pastor em faré;
de riqueses n’estic fart!
-Comte, heu vengut massa tard: .
es meu cor, un altre ja el té!-
El Comte se posa, al fi,
amagat dins un torrent,
i quan ja no pasaas gent,
se planta enmig del camí.
De lluny, lo veu comparèixer
al jove que la volia.
Prompte ell li darà a conèixer
sa rancor que li tenia!
-Oh, pastor, tu me fas nosa:
tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos, en es combat,
quedarà davall sa fossa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
es Comte se desespera,
i amb so sabre li envesteix.
Li pegà una sabrada,
i el jove va degollar,
diguent:-No poràs tornar
a ca sa pastora amada!-
An es mort el du, corrents,
a enterrar dins una pleta,
i amb ses aigos d’es torrent
se va fer aquella sang neta,
El Comte se’n va aviat
a visitar sa pastora:
-És es Comte qui t’adora
i de tu està enamorat!-
L’agafa per la mà blanca,
i a la cambra la se’n du.
Se gira i no veu ningú,
i sa porta llavò tanca.
La pobra pastora crida:
-Ajuda’m mon bé estimat!-
I li va entorn el cap,
i en terra cau esmortida.
I com ve que ha recobrat
el Comte diu a la pastora
que és ell tot sol qui l’adora,
que el pastor ha degollat.
-Si heu mort lo meu pastor,
altre marit no voldré!
Vos dicq ue no em casaré
amb Comte ni Emperador!
Per monja me tancaré
a un convent que tenc uiat;
Plorant per lo meu pastor,
ma vida anirà passant.-
Com el Comte sentigué
ses paraules que ella deia,
ellva dir: .Jo em mataré,
la mar tornarà vermeia.
Yo no te daré mi amor,
ni tampoco mi riqueza,
y de toda mi grandeza
tu no serás el señor.

Si vols esser bona oguera
has d’aprendre de siular,
i en s’estiu poràs guanyar
bones messes damunt s’era.

Un dia, fent un oís,
vaig veure el cel
cobert de gel,
cobert d’estrelles.
Vaig veure les meravelles
del meu gran nas.
Altres temps, no me pensava
tenir tal pinyota.
Era com sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i el me mir bé.
Vaig afinar un sequer
dins cada aranell.
Cent homos sense capell
qui guardaven beies,
se tapaven ses oreies
amb un llençol
per por que qualque beiol
no else picàs.
Vaig escampar un poc es nas
per ses voreres.
Vaig trabucar ses calderes,
d’es tremolor.
Ses bresques de mollericó
molt s’espanyaren;
n’hi hagué bresques que redolaren
cinc-centes passes.
I jo, amb ses meves traces
i trapasseries,
vaig aplegar per quinze dies
d’aquell trossam.