Una pastora galana
’nemorada d’un pastor,
se trobava, llastimosa,
baix dels peus del confesor.
Al punt que s’ajoneià:
-Digau, Pare confesor,
digau, que Déu vos ajud,
en la vostra joventut,
¿que n’heu coneguda amor?
I si no n’heu coneguda,
gran penitència em dareu,
però, si n’heu coneguda,
de mi us apiadareu.
-A la meva joventut
tu l’has de deixar anar.
Des que duc aquests vestits
al mon vaig renunciar.
Deixa anar això, joveneta,
deixa anar la passió;
si estàs ben arrepentida,
d’un bé que tant estimava.
Per quinta, jo li diré
que he desitjada la mort.
Com el ’via de deixar,
jo no tenia conhort.
Per sisena, li diré
que és un punt molt delicat,
i, si hi vol pensar un moment,
prompte ho haurà endevinat.
per setena, li diré
que he robat lo que he pogut
per dur-ho a ca s’amiga
de s’estimat meu volgut.
digués la confessió.
-La confessió la sé,
lo que importa és que la diga.
Pendré per los manaments
que hi tenc tota la fatiga.
Jo li diré a lo primer
que me causa gran dolor
veure que no am a Déu
i és per culpa del pastor.
Per segona, n’he jurat
en va, el sant nom de Déu.
He jurat i perjurat
que havia d’esser el meu.
Per tercera, li diré
que no he oït missa complida;
només n’estic advertida
mirant per on el veuré.
Jo li diré a lo quart,
que no he obeït pare i mare,
perque em feien departar
Pare, ja estic confesada;
que em don la bendició,
que em don l’absolució
si és que la m’hagi guanyada.
-Al•lota, jo no puc, no;
tu estàs massa enamorada,
que jo som el teu pastor
i tu la pastora amada.
-No em pensava jo un tal,
no em pensava un tal, no!
N’he descobert el meu mal
an el qui tenia amor!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Temes diversos
Santanyí
Assonant
197
IV
Ets gran i fas poca vasa;
me sap greu ’ver-t’ho de dir,
però te trob es més ase
d’es qui habiten per aquí.
Del cel no veig ses estrelles
vespre que està ennigulat,
però veig aquí davant
aqueixes guapes donzelles.
Al mirador del castell, Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d’or sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel, no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar i veu traspuntar la lluna.
Les veles veu arribar d’una nau qui n’és venguda.
Mira devers el camí i veu molta gent qui puja.
Veu venir un cavaller qui va a cavall d’una mula.
Sella i brilla ne són d’or i també les ferradures.
Un gran acompanyament el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu, el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller, si veniu de part de França,
haureu vist el meu senyor, que Déu guardi de desgràcia.
-L’he vist i l’he conegut i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir, moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat: el Rei li dóna una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén! Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l’esper, com a dona ben casada.
Set altres l’esperaré, com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve, seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent, el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós, no voldria estar tancada.
Pot venir vòstron marit a l’hora més impensada.
¿Què faríeu, dama, vós, si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir i les poncelles badar-se.
-Senyora, idò, ja poreu, que davant el teniu ara.-
Se daren tan fort abraç, que d’alegria, ploraven.
Se giren ençà i enllà; els rosers aponcellaven.