Pots agafar sa destral
’niràs a taiar sa rama,
es bestiar es mor de gana
tancat a dins es corral.

Lo Rei ha fetes fer crides galín-don-don-daina,
el Rei n’ha manades fer, galín-don-don-dé!
Qui tendrà la muier jove, greu li sabrà de deixer.
¿Com ho farà don Francisco, que la muier nova té?
¿Ane qui la deixarà, ane qui la deixarà? (sic)
Ell la deixarà a sa mare qui molt bé la guardarà.
-Mumare, per bona mare, cuidareu de ma muier,
que no li deixeu fer feina de les que ella no pot fer.
Si no vol estar mans fentes, ella pot cosir i broider;
que no li faceu treure aigo amb la gerra del gerrer;
amb so poalet de plata, que per ella està més bé.
Com haurà tombat la guerra, si som viu, ja tornaré.
-Vés, vés, mon fii, a la guerra que el Rei t’hi ha menester.
Basta sia esposa teva, jo la respectaré.
D’es cap de los siete días se n’anà el cavaller,
i no feia set setmanes quan porquera la va fer.
-Mumare, la mia mare, ¿a on he d’anar a guarder?
-Allà en el Camp del Vilatge, a on anava el porquer.
-Mumare, la mia mare, ¿què me donau per feiner?
-Set suades cada dia i un feix de llenya porter.-
I d’es cap de los set años, el seu homo ja vengué.
-¿Me vosl dir, tu, porquerola, de qui és aquest terrer?
-De don Francisco en campanya, que venga prest, si convé.
Fa set anys que és a la guerra, i ai! som sa muier!
-¿Em vols dir tu, porquerola, de què n’és el teu menger?
-Jo tenc un poc de pa d’ordi, no tant com n’hauré mester.
-¿Em vols dir tu, porquerola, què tens aquí per bever?
-Un botilet d’aigo roja, que per mi, l’he de mester.
-¿Me vols dir tu, porquerola, a on és el teu jaguer?
-Dalt el replà de l’escala, i l’estorí per taper.
-¿Me vols dir tu, porquerola, quina tasca tens a fer?
-Tenc a filar set fuades i un feix de llenya a fer.-
Ell pega bot del cavall i un deix de llenya en va fer.
-¿On vosl colcar, porquerola? ¿a les anques, o a la “silla”?
-A les anques, cavaller, per l’honra vostra i la mia.
-¿Me vols dir tu, porquerola, a on és ca s’hostaler?
-A casa la mia sogra; jo vos hi acompanyaré.-
(De damunt una muntanya, va veure un torrenter.)
-Bon vespre, Senyora Altesa; anit, ¿de què soparé?
-Tenc capó i gallian grassa per sopar aquest cavaller.
-¿Voleu dir, Senyora Altesa, anit ambe qui jauré?
-Jaureu amb la porquerola, serà bona de ginyer.
L’agafa per la mà blanca, la mena dins el cambrer.
Per la finestra més alta ella volia boter.
-Vine açí, prenda estimada, que jo som ton cavaller.
Lleva’t el vestit de porquera que ara jo et defensaré.
¿Me vols dir, esposa mia, què duies an temps primer?
¿A on són aquelles joies que, com me n’ani, deixé?
-Ma sogra les me va prendre, i no les he vistes més.
-¿A on és aquell poal que, com me n’aní, et deixé?
-Ma sogra el me va prendre, no l’he tornat veure més.
-¿A on són aquelles creus que duies en temps primer?
-Demanau-les a ma sogra, qui per sa fia les té.-
-Aixeca’t, oh porquerola, tu qui jeus amb cavaller!
Alto! Alto, ben de pressa, que es sol ja va p’es carrer!
-Mumare , per mala mare, fora moure tant d’alguer!
Ell no és la porquerola, sinó que és ma muller.
I si no fósseu mumare, un foc ne faria fer.
Dalt les muntanyes més altes ventaria lo cendrer!

Passes per aquí davant,
me trepitges sa carrera,
i m’has dat una guerrera
més empinada que un llamp.