Aquella mà tan inflada
de s’estimat, ¿què deu fer?
qualque dia, en caure bé,
hi faria una passada.
Si no venia, jo hi ‘nava,
no poria més estar:
tan fort era el meu penar
com lluny de vós em trobava.
S’amor fa que par que senta
trepig, però no arribau.
Jo no sé com no donau
consol an es qui llamenta.