Amb ningú, ramell de flors,
el meu cor s’entretenia.
Entre les dotze i migdia,
era que En Riutort tenia
per fer trossos d’es meu cos.
-Roig, ataca a sa paret!-
I, ell, lleial, el va servir.
Tanmateix lo va trair,
que li roegà es braç dret.
En terra, baix d’un batzer,
era que l’hi roegava,
i debades sospirava
i ningú comparegué.
Un poc abans d’arribar,
me va sentir sa germana,
i mumare li demana:
-Margalida, ¿què serà?
-En Toni ve amb una mà
que ja no hi té cap part sana!-
No va caure desmaiada,
però prim li va mancar,
En el cel són ses Cabrelles,
senyal que Déu h aposat.
Jove de vint anys d’edat
va compondre aquest glosat
dins la vila de Sencelles.

Adiós vos diu la vista,
ja que el cor no pot parlar.
Déu ja pot remediar
la causa per què estic trista.

Mirau Mallorca si és gran:
més ho és la part forana!
No us alabeu, ma germana;
es veinats són qui ho diran.