Si tenia una destral,
faria un feixet de llenya;
jo no me gos posar amb ella
perque sa peça no ho val.

Margalides n’he cercades
per voreres de torrent,
emperò no n’he trobades
com ses que tenc de present.

-¿De què estàs trista, Infanta? ¿De què estàs trista, ma fia?
-¿De què hi tenc d’estar, mon pare, si no tenc qui em do alegria?
Dins la cambra, tota sola, jo veig passar els anys i els dies,
que casades o promeses ja són les meves amigues!
-Jo bé pens i torn pensar, quin marit te donaria.
-Comte de Raixa vui jo; Comte de Raixa voldria!
-Comte de Raixa tendràs, encara que casat sia!
-Mon pare, feis un dinar, convidau el Comte, un dia.
Mentres estareu en taula, li parlareu de part mia.
Veurem si recorda encara les paraules d’aquell dia.-
El mal Rei va fer un dinar i convidà el Comte un dia.
Mentres estaven en taula, parlà de sa seva fia.
-No és possible, Senyor Rei, tenir dues mullers vives!
-No és això lo que et deman! Casa’t amb la meva fia.
Vés i mata la Comtessa abans de que arribi el dia.
-No és possible, Senyor Rei, matar qui no ho mereixia!
-Mira que, si no la mates, tu i ella dareu la vida!-
El Comte se’n va a ca seva, més atrist que no solia.
Troba la seva Comtessa dins la quadra, qui cosia.
Ja n’hi diu: -Desgraciada, desditxada esposa mia!
-¿Per què em deis desgraciada, mentres vostra muller sia?
¿D’on veniu, Comte de Raixa? Teniu la color atristida…
¿Qué heu jugat i heu perdut? Moneda d’or ajustaria!
¿Vos heu baraiat amb lo Rei? Mon pare ja ho compondria!
-No he jugat ni he perdut –moneda d’or ajustaria-.
M’he baraiat amb lo Rei; ton pare no ho compondria!
-Feis-me part de la tristor així com de l’alegria.
-No ho puc fer, bella Comtessa; no ho puc fer, esposa mia,
que si el mal Rei ho sabés, a tots dos mos mataria!
-Camina, anem a sopar… - Ell poca talent tenia.
-No tregues molts de principis; me basta un platet d’olives.-
La cadira allà on seia, de sentiment la cruixia,
i el platet a on menjava tot de llàgrimes l’omplia.
-Feis-me part de la tristor així com de l’alegria.
-No ho puc fer, bella Comtessa; no ho puc fer, esposa mia,
que, si el mal Rei ho sabés, a tots dos mos mataria!
-Camina, anem a dormir.- Ell molt poca son tenia.
Com va esser a mitjan escala, el Comte plora i sospira.
-Feis-me part de la tristor així com de l’alegria.
-Ja te’n faré, ma Comtessa¸ ja te’n faré, esposa mia!
El mal Rei m’ha comanat que t’he de llevar la vida;
que, si no la te llevava, la meva me llevaria.
-Posau-me dins una cuina; de cuinera vos faria.
Criaria els meus infants millor quela qui vendria.
-No ho puc fer, bella Comtessa; no ho puc fer, esposa mia,
que, si el mal Rei ho sabés, a tots dos mos mataria!
-Posau-me dins un boscà, i jo d’herbetes viuria.
Criaria els meus infants millor que la qui vendria!
-No ho puc fer, bella Comtessa; no ho puc fer, esposa mia,
que, si el mal Rei ho sabés, a tots dos mos mataria!
-Posau-me dins un convent; de mi noves no sabrien.
Criaria els meus infants millor que la qui vendria!
-No ho puc fer, bella Comtessa; no ho puc fer, esposa mia.
que, si el mal Rei ho sabés, a tots dos mos mataria!
-Deixau-me dir un parenostro, també tres avemaries:
una pel Comte de Raixa, l’altra per l’ànima mia;
l’altra per la qui vendrà, que no hi duri sinó un dia!-
Mentre el parenostro deia, una veu del cel sortia:
-Comte, no mats ta muller, que el Rei és mort i sa fia.
El mal Rei és a l’infern, sa fia per companyia.
Voltros dos, Comte i Comtessa, anireu al cel un dia.
Ara viureu en el món així com Josep i Maria.-
Ells se daren un abraç; departir-se no podien!