Per sa muntanya hi ha neu
i per Campos calabruix;
des d’aquí veig un cambuix
que m’alegra el coret meu.

Jo m’aixec dematinet, dematinet, punta d’auba;
pos la sella an el cavall i la pistola a la banda.
Ja me’n vaig a passejar per una cota solana;
vaig encontrar un amic, un amic de confiança.
-Amic meu, ¿no me diríeu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo us ho diré: per la vostra enamorada.
-Senyor, ¿com pot esser això? Fa un quart que l’he deixada!-
Gir el cavall en redó, de cap a l’enamorada.
Quan entr en el seu carrer, veig la porta mig tancada;
el baül forrat de dol, la casa que tristejava.
Me’n puig per l’escala amunt, com si hagués estat de casa.
Quan vaig esser al replà, la vaig veure esmortaiada,
cosida i enflocada, a nivell de soterrar.
M’agenoi a los seus peus, perdó li vaig demanar.
M’ha pegada l’enyorança.
Partesc com un ca llebrer. S’és morta l’enamorada,
ai de mi, com ho faré! El meu cor amb tal maganya
d’aquell dia romangué, que, antes d’esser enterrada,
jo també, me moriré. És morta l’enamorada,
jo a s’enterro no hi ’niré;
portau-me an el fossar, enterrau-me a mi també.

A sa Llapassa aniria,
a sa Llapassa aniré
un dia que cercaré
conhort a la vida mia.