¿Me vols dar es mocador
que tens meu per recordança?
Que és de mal donar esperança
per llavò dir-los que no!

Jo m’aixec ben dematí, ben dematí punta d’auba.
Pos la xella (sic) an el cavall i la pistola a la banda.
I prenc per un camí estret, per una costa solaiana.
Com vaig esser a’s cap damunt, vaig sentir que a mort tocaven.
Encontrí un amic meu, que era de confiança.
-Bon amic, ¿me voldràs dir per qui toquen les campanes?
-Bon amic, jo t’ho diré: per la teva enamorada.
-Bon amic, no pot esser, si fa unquartr que l’he deixada1-
Pega toc an el cavall i cap an es poble tornava.
I, com entra en es carre, veu la porta mig tancada,
cortineta en el balcó, la casa qui tristejava.
I, com entrà allà dedins, al punt ja va prendre escala.
ell se’n puja per amunt, ’par qui fos amo de casa.
I, com va esser en el replà, la veié que badaiava.
S’ajonoià amb un jonoi i perdó li demanava.
-Oh, jovenet, fuig d’aquí, que em fas morir condemnada!
Ves-te’n p’es portal forà i fé de veure mumare.
Diga-li si et vol deixar la clau de la mia caixa.
Obri i trobaràs dedins les alaques que em donares.
I a mà dreta hi trobaràs el gipó amb la botonada.-
Ell.de pena que tengué, se pega tres punyalades.
El sendemà dematí, los se’n duien a enterrar.
Així ne prengui a tots los qui estan enamorats.

Na Juaneta és petita
i no sap fregir un ou.
Quan serà un poc més grandeta,
en fregirà vint-i-nou.