Jo la voldré cantinera,
a sa dona espera-esser,
que, en temer-se que diu ver,
sol tornar una passa enrere.

Mu mare empenyo n’ha pres
que vol es gendre fuster
i jo el vui picapedrer,
ara ni mai duga res!
¿Que no té es braços sencers,
per fer feina en estar bo?
I, si no, ja en faré jo,
maldament mai faci res!

Aquest jove, cada mes
muda sa pell de sa cara,
i llavò diu a sa mare
que és caigut dins es batzers.