El dia que em vaig casar,
molt dejorn me vaig colguir.
Sa novia me va dir
que anàs amb ella a vetlar.
I, com se’n vengué a colgar,
prompte vaig botar d’es llit,
i li vaig dir: -Bona nit!
Jo me’n vaig a festejar!-
Ella me va dir:- ¿A on vas?
¿No te fa, sa companyia?
Jo te puc donar alegria,
en el món, tant com viuràs.-
S’estimada me digué:
-Lo que és estat, siga estat;
un homo, en esser casat,
a dins ca seva està bé.-
No sé si Déu m’escoltà
o l’àngel qui ho va oir:
morí abans de’s sol sortir
i se va fer enterrar.
Quan jo vaig obrir sa porta,
hi va haver un berfgantell:
-Homo, abaixa’t es capell;
dus dol de sa dona morta!-
Vaig deixar es capell en terra;
no el poria abaixar més.
Si me trobàs amb diners,
cercaria una guiterra
per ballar amb Na Miquela
que està a s’Hort d’es Codonyers.
Molts me deien que ploràs
i jo tenia alegria:
-Tirau, tirau, facem via,
i la durem an es vas,
i allà t’hi podriràs
i no daràs mala vida!

Quin solei tan emplomat
cau damunt s‘esquena meva!
Bartomeu, damunt sa teva
¿Déu que se n’ha descuidat?

Vidre volador bastava
per s’al•lota fer lluir,
però En Toni Marratxí
confits i tot li tirava.