Tan ditxós me trob, garrida,
estant an el teu costat,
com un mort que està enterrat,
que Déu ja l’ha judicat
i li torna donar vida.

L’han perduda, l’han perduda la carta del navegant.
’Naren nou mesos per aigo sense mai terra trobar,
i se troben que no tenen per porer-se sustentar;
i, al cap de los nou mesos, varen ’ver de sorteiar.
Mariners estan alerta, anirà com anirà!
La sort va caure tan mala, que an el patró va trobar.
Mariner tragué l’espasa per el seu patró matar.
El patró tragué l’espasa per sa vida defensar.
-¿N’hi hauria cap de voltros que me volgués baratar?
Guanyarà dos-centes lliures i barca per navegar,
i la filla més petita per muller la hi vull donar.-
Va respondre el más pequeño que li volgué baratar.
Ja s’enfila per l’escala i a dalt l’arbre va pujar.
Com va esser dalt l’arbre mestre, ell se va posar a mirar.
Al cap d’un poc que mirava, ja se va posar a cantar:
-Si la vista no m’engana, he vist terra negrejar
i una colometa blanca i dos colomins volar.
També veig una torreta a la vorera del mar
i una senyoreta jove dues passes més enllà.
La dama està ajoneiada amb un rosari en sa mà,
com si fos la Verge Santa qui per noltros va a pregar.
Anem-hi de cap a ella, per ventura mos valdrà,
pregarem noltros per ella i Déu mos assistirà.-
Se mogué una borrasca i el mariner cau dins mar.
El dimoni, tan sutil, prompte lo va anar a temptar:
-Mariner, ¿què me daries si te treia de la mar?
-Jo te daria un uixer d’or i plata carregat.
-Jo no vui el teu uixer d’or i plata carregat.
Però vui l’ànima teva al punt que te moriràs .
Fe’t enllà, perro maldito! L’ànima no la tendràs.
Mi alma pertenece a Dios y el cuerpo a la mar salada,
y el corazón que se queda a mi Madre Soberana.

Vós sou l’herba remeiera
per porer el meu cor curar.
Fadrineta de Meià,
per temps jo vos vénc darrere.