Estimat, ausent de vós,
ningú del món me consola.
Me’n pren com la rossinyola,
que, com està tota sola,
canta fort i piadós.
Jo no havia menester
mocador per recordança,
que a mi em basta s’enyorança
que em va deixar lo meu bé.
Jo no tenc fetge ni lleu
ni cap ni uis per mirar
des que te’n vares anar,
estimat, de dins Sineu.