Es conhort millor que tenc
quan m’agafa sa tristor,
és posar-me a un racó
i plorar secretament;
perque si mu mare em sent,
“¿Què ha de dir de tu la gent,
tant de plorar per amor?”
Dins ses negres de Carrossa
tenc es meu habitador;
ramellet de gran valor,
jo et daria sa meva ossa.
Dissabte vespre vendré,
que vos haureu confessada:
si penitència us han dada
que no l’hàgeu acabada,
jo la vos aidaré a fer,
perque tal volta seré
causa que la us hauran dada.