Jo em pos a cap de cantó
de carrer que em ve de passada,
per mirar-vos, estimada,
com anau an es sermó.

Jo m’aixec dematinet, damatí al punt de l’auba.
Jo me’n vaig a passejar pe runa costa molt llarga.
Quan som a mitjan lloc, ses campanes sent tocar
i me vaig girar darrere per veure el qui venia.
I va ser un amic meu, un amic de confiança:
-Oh, amic meu, ¿me vols dir tu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo t’ho diré: per la teva enamorada.
-Oh, amic meu, no pot ser això, no fa un quart que l’he seixada.-
Volta el cavall en redó, de cap a ca-sev aanava.
Com mentres volta cantó, vé es balcó molt endolat
I se n’entrà per endins, com si fos amo de casa.
Quan va ser en es replà, en es replà de s’escala,
vé la jove amortaiada, vestida i enflocada
així com ’via d’anar.
El jove s’ajoneià i perdó li demanava.
-Catalineta, aixeque’t, que l’anima és condemnada.
Vés abaix an el celelr, trobaràs la mia mare,
i li diràs que te don les claus de la mia caixa,
i dedins hi trobaràs l’anell d’or i ses racades.-
El jove, quan sent això, se pega tres punyalades:
La primera, caigué en terra; la segona, el va ferir:
la darrera, va morir.
I als qui estan enamorats, a tots los passa així.

Un que sí, s’altre que no,
tot era un plet de renou,
perque d’es cuiro d’es bou
n’han fet capes d’es rector.