-Senyora, ¿què tè?, ¿què tè?,
¿què té de nou son marit
que a tal hora de la nit,
vostè vaja pel carrer?
-Senyor, jo me n’he anada
a una casa de joc
i m’hi som torbada un poc
i mos criats m’han deixada.
-Senyora, ¿vol venir amb mi
a casa i la cobriré
i sopar que li daré
i un bon llit per dormir?
-Si vostè no em destapàs
i secreta me tengués,
que mon marit no ho sabés,
poria eesre que hi anàs.
-A casa tenc dos criats
i també dues criades;
ells ja estaran colgats,
les portes de los veinats
totes ja estaran tancades.
No ho sabran persones nades
vós i jo de què hem tractat.-
Quan varen essre allà,
a casa del cavaller,
molt prompte ja li tragué
coques ba mbes per sopar.
-Senyor, jo ja he sopat.
-Senyora, i jo també.
-Idò, que veja on té
es llit tan ben reguardat.
-Aquí dins hi ha un llit
a on jeia mon esposa;
si m’ofereix una cosa,
la hi deixaré jeure anit.-
Mentres ella es descalçava
per anar-se’n a colgar,
ella li va demanar
si sabia amb qui tractava.
Respongué lo cavaller
que suallà present estava,
que se pensava tractar
amb una persona de bé.
-Si jo fos dona de bé,
no faria lo que faç;
així sabràs que les has,
camarada, amb Llucifer.
Comanè’t a Sant Antoni,
que mal encaminat vas,
tenguent present que les has,
camarada, amb el dimoni.-
A l’instant aparegueren
dimonis amb gros quefer,
a an el pobre cavaller
a l’infern el se’n dugueren.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Narratives
Llucmajor
Assonant
7
IV
El pare i la mare, mindó, mindó, mindeta,
el pare i la mare no em tenen sinó a mi.
Me fan anar a l’escola per ’prendre de llegir.
El Mestre de l’escola, s’és ’nemorat de mi.
Me diu: -Catalineta, ¿te vols casar amb mi?
-Som massa joveneta i no podré servir.
-Bé faràs com les altres com me veges venir.
Mos posarem en taula i un llibre per llegir.
Estovalletes blanques de cànyom o de lli,
i a cada cap de taula un barralet de vi. Uí!
Al qui dirà “Lleonard”
per sa plaça o p’es carrer,
es batle major ja té
presó per donar-n’hi part.
Es dia que se va ajeure,
es metge hi va anar es matí.
El va polsar i va dir:
-M’engana si tu ho pots treure!-
Aquí respongué sa mare:
-Que muira, si Déu ho vol!-
I se va vestir de dol
i no l’ha deixat encara.
Ella va anar a sa veinada
a demanar de consei:
-Com veig que no té remei,
m’és precís ’ver-hi d’anar.-
A dins sa casa va entrar,
i hi havia molta gent;
no lo hi deixaren mirar.
La jove se va quedar
molt trista i desconsolada.
Ella no està aconhortada,
encara hi volgué tornar.
Va dir: -Deixau-me passar,
que és sa darrera vegada!-
Com per la casa va entrar,
que va veure tanta gent,
demanà a lo continent
què era lo seu menjar.
Li digueren “un congret”.
Déu ho sap, això és secret
sa pena que ella passava.
Dins l’estudi se’n va entrar,
qui diu: -Compare, ¿que jeu?-
I ell, com a servent de Déu,
resposta li va tornar.
I li va dir: -Comareta,
de tot me trob arrendit.-
Ell plorava disn es llit
i ella, sudavant, dreta.
No sé si ho feia per dol:
amb so doblec d’es llençol
sa cara se va tapar.
-Compare, ¿que vos faç por,
que sa cara vos tapau?
-No, però em causau un clau
que em travessa lo meu cor.
Heu de tenir en memòri’
de lo que hem tractat jo i vós.
-Comparet meu, adiós!
-Da’m de la teva memòri’
paraula, i me n’aniré
i, si puc, t’estojaré
una cadira a la glòri’.-
Per dar an es seu cor conhort,
an es metge se’n va anar:
-Es meu compare, ¿què fa?
-Res no li puc ordenar:
d’aquí a’s vespre serà mort!
Com va sentir ses campanes
tocar per un combregar,
va dir: -Es compare serà,
cotonet de mes entranyes!
A dins es vas del Roser,
està enterrat es compare.
Jo he comanat a mumare
que m’hi han d’enterrar també.
Jo voldria en vida i mort
porer estar sempre plegats.
I així les ne prengués
als qui estan enamorats!