–Bon vespre. ¿Com va? ¿Com és?
¿No em donareu qualque cosa?
–Jau, vet aquí una rosa;
sempre deis que no us don res.
Renouera, renouera,
sempre vas cercant raons;
més valdria que filasses,
que es cerros van p’es racons.
Una fadrina ha d’estar,
quan ralla amb s’enamorat,
com un roser carregat
de roses per olorar.