Sant Juan corrents venia: -Verge, jo us deman perdó.
Vòstron Fill dóna la vida a la creu del pecador.-
I la Verge al punt s’aixeca, al punt ha voltat cantó.
Va plorosa i afligida travessada de dolor:
-¿No hauríeu vist el meu Fill, un homo molt ben tractat,
un homo blanc i vermei, elegit entre millars?
Respon una bona dona: -Oh, Senyora, un n’és passat.
No crec que sia Fill vostro, massa va desfigurat.
De pietat que m’ha feta, amb lo meu vel l’he eixugat.
Si el voleu veure en imatge, és quedat aquí estampat.-
La Verge mira afligida an aquell diví estendard,
i va dir: -Oh, bona dona, és mon Fill dolç i amat!-
-Caminem i farem via, veurem de trobar-lo viu.-
Mos n’anam a la posada del fuster qui fa la creu.
-¿No em diríeu, bon fuster, si teniu llesta la creu?
-Ja n’és camí del Calvari; si feis via el trobareu.
-Dones de Jerusalem, plorar per mi, no ploreu.
Plorau los vostros pecats qui me fan morir a la creu.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Romanços religiosos
Sant Joan
Assonant
13
IV
Senyors meus, ¿voleu oir
un pas que va succeir
no fa massa temps,
d’un porc que de los seus béns
volgué dispondre
i determinà compondre
son testamnet?
Va elegir, primerament,
dos marmessors:
En Llorenç d’Es Puig d’En Ros
i un altre més,
perque, en esser mort, tengués
qui, dins pocs dies,
fes complir ses obre spies
que se deixàs,
i son parents avisàs
que se’n cuidassen,
i es prebebord comprassen
per son enterro.
Aquí va respondre es verro:
-Nem a ca’s Notari
a prendre s’inventari
de son testament-.
No hi cabia de content:
-Tot serà meu!-
Emperò tot va esser neu
son pretenir:
-El qui m’ha engreixat a mi
faç hereu meu.
Man que da sa carn i es lleu
facen taiades
per menjar ses convidades
i es ocnvidats.
Man que facen un sopar
pompós i gros
amb molta carn i arròs
p’es matancers.
Que no planguen es diners
per comprar suc;
que se puguen omplir es buc
tant com voldran.
Lo mateix que deix i man,
per los meus dols,
facen un sac de bunyols
per darreria.
I que En Llorenç també hi sia
d’es Puig d’En Ros
i que conti un cuneto o dos
i faci gloses,
perqu eem pens que aquestes coses
me serviran
per sortir del turment gran
del purgatori
i me n’aniré a la glòri’
quan Déu voldrà.
An el senyor Damià
deix es puput,
que soni es tut-tururut
de matinada.
A la senyora Bernada
deix sa coeta,
i llavò, de sa bufeta
li faç llegat.
An el senyor escrivà
li deix ets uis,
que se mir a no fer embuis,
l’hi dic davant,
que en lloc de passar envant,
no torni arrere.
Sa trutja de l’amo En Pere
Paulo Ripoll,
que no hi hagi cap sadoll
que li aprofit
i que vagi cos pansit
i panxa prima,
i s’assemblarà a la llima
de l’argenter.
Ella d’això en va fer
un llegatari;
quasi no fou necessari
escorxar-lè,
la seva xuia va esser
en es bordell.
Salaren sa seva pell
per fer un coixí;
jo en veritat ho puc dir,
que m’hi trobava.
En Pere qui glaçat ’nava
contra sa perla,
i va veure aquella gèl•lera
allà escorxada,
qui tenia una espinada
que feia tai,
diu: -Jo no havia vist mai
tanta magror!
Això és bo pe rtirar-hó
an es paiàs.
Jo no crec que cap milà
ho aixecàs!-
Dia vint-i-un de juny
vàrem fer sa codolada.
Tots es qui l’han escoltada
teniu es nas com es puny.
Qualsevol escorxador,
quan s’ha rentades ses mans,
ja pot menjar amb capellans
i amb qualsevol senyor.
Garrideta, i tu no,
sa teva xuia fa olor:
revé cada sis, set anys.
Si jo poria aplanar
es puig d’es Càrritx d’Hortella,
veuria una rosa bella
que dins Son Ramon hi ha.