HI havia un gran senyor
que habitava el seu castell,
i en el poble, no lluny d’ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia
alta, rossa, sana i bella,
el Comte, perdut per ella,
l’adorava nit i dia.
Perque, en tot aquell contorn,
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina.
ni amb més gràcia en el món.
Cada volta que ella feia,
s’amor més l’apoderava,
i ella tot d’una tornava
com la grana, de vermeia.
Cada pic que ella s’acosta,
diu que l’estima i l’adora
No li torna més resposta:
-Vos sou comte i jo pastora!
-Jo per tu, pastor em faré;
de riqueses n’estic fart!
-Comte, heu vengut massa tard: .
es meu cor, un altre ja el té!-
El Comte se posa, al fi,
amagat dins un torrent,
i quan ja no pasaas gent,
se planta enmig del camí.
De lluny, lo veu comparèixer
al jove que la volia.
Prompte ell li darà a conèixer
sa rancor que li tenia!
-Oh, pastor, tu me fas nosa:
tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos, en es combat,
quedarà davall sa fossa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
es Comte se desespera,
i amb so sabre li envesteix.
Li pegà una sabrada,
i el jove va degollar,
diguent:-No poràs tornar
a ca sa pastora amada!-
An es mort el du, corrents,
a enterrar dins una pleta,
i amb ses aigos d’es torrent
se va fer aquella sang neta,
El Comte se’n va aviat
a visitar sa pastora:
-És es Comte qui t’adora
i de tu està enamorat!-
L’agafa per la mà blanca,
i a la cambra la se’n du.
Se gira i no veu ningú,
i sa porta llavò tanca.
La pobra pastora crida:
-Ajuda’m mon bé estimat!-
I li va entorn el cap,
i en terra cau esmortida.
I com ve que ha recobrat
el Comte diu a la pastora
que és ell tot sol qui l’adora,
que el pastor ha degollat.
-Si heu mort lo meu pastor,
altre marit no voldré!
Vos dicq ue no em casaré
amb Comte ni Emperador!
Per monja me tancaré
a un convent que tenc uiat;
Plorant per lo meu pastor,
ma vida anirà passant.-
Com el Comte sentigué
ses paraules que ella deia,
ellva dir: .Jo em mataré,
la mar tornarà vermeia.
Yo no te daré mi amor,
ni tampoco mi riqueza,
y de toda mi grandeza
tu no serás el señor.

Jo no he de menester
que altri em faci s’escudella.
Jo estic enamorat d’ella,
i ara ni mai mudaré.

Un día una pastora se fue a pastorear.
Guardando sus rebaños, se puso a cantar:
Do re mi, fa fa fa, do re mi, fa fa fa,
do re mi fa, sol la si do, mi, re, do!
Al pasar por palacio, la Reina que la vió
le dijo: -Pastorcita, tu canto me gustó.
Do re mi, fa fa fa, do re mi, fa fa fa,
do re mi fa, sol la si do, mi, re, do!
Si tú eres buena niña, yo te regalaré
un vestido de seda, también lo bordaré.
¿Quieres vivir conmigo? Feliz tu vivirás,
guardarás mis ganados, también podrás cantar:
-Eso, señora mía, eso no puede ser,
mis padres son ancianos y me han de menester.