Bon Jesús, quan vàreu néixer,
portàveu corona d’or,
i ara la portau d’espines
que travessen lo meu cor.
Foren moltes les espines
que vos punyien es cap;
la sang que pel front rajava
n’és la culpa el meu pecat.
Assots rebéreu sens compte,
deixant-vos despellissat;
els botxins en feien befa
quan vos veien humillat.
El Pare celestial
plorava a llàgrima viva
quan va veure son Amor
que pareixia sens vida.
Vós sou pa molt preciós
que cogueren dalt la creu,
de foc foren los dolors
de Maria, quan vos veu.
Oh, Maria, Mare meva,
Mare de tant de dolor,
deixau que vos acompanyi
en soledat i tristor.

Glosadors d’avui en dia,
no dic un, tots quants n’hi ha,
i endemés, si és ciutadà,
es temps que hi he de pensar,
jo sembraria un pinar
i es pins hi coïrira,
i un barco compondria
per fer viatges a Orà,
i per no dir Angeria.
Jesús, Josep i Maria,
preniu-lo amb la vostra mà.

Un soldat me va dir “maca”
i jo d’ell m’he enamorat.
Mu mare, no sé què em passa!
Sempre pens ens so soldat!